Era jove, era berguedà,
estava a punt de fer vint-i-tres anys,
s'acostava Corpus, se li veia en els ulls
encesos com espurnes de Patum.
Mig poble deia que era un bon sagal,
l'altre mig que era un bordegàs,
i la noia que estimava
no li fotia ni cas.
Dimecres de Patum vam quedar
a la barana però no s'hi va
presentar,
en un revolt, amb el seu cotxe vell
va deixar la pell.
Des d'un racó sentia els gegants,
la música acompanyava
unes llàgrimes galta avall
quan vaig tornar a la plaça.
Potser va ser la màgia de la Patum,
o la barreja de la cervesa,
però aquell fet no va ser per a mi
pas una sorpresa.
Em va semblar veure'l arribar
amb el barret i el mocador nusat,
em va dir que Sant Pere té per costum
deixar als berguedans
fer un darrer salt de Patum.
Amb una mirada de complicitat
i un somriure com tenia ell sol,
de bracet agafats vam saltar
l'últim Tirabol.
